1. Cercar-ne l’origen
2. Posar-se el xip de l’honestedat
3. Informar
4. Demostrar preocupació
5. Mantenir la comunicació bidireccional

I això és el que va fer el director del diari. I és que estem parlant d’un cas de llibre, més encara veient que, tot i seguir les receptes habituals, en aquest cas va optar agafar el 4t punt i girar-lo com un mitjó, que és la part més espectacular de l’afer. Com es fa això? Potser que recordem algun exemple.

Inditex i la mà d’obra explotada

Fa poques setmanes va esclatar a la cara dels PR d’Inditex la notícia que part dels seus productes era manufacturada per treballadors explotats. L’empresa va mostrar preocupació i es va afanyar a dir que corregiria el problema, que desconeixien (mmm, van respectar el punt 2?). Imaginem que haguessin dit “això sempre ha estat així i gràcies a això aquella gent es pot guanyar la vida honestament i nosaltres podem portar roba a baix preu“. Això seria capgirar el punt 4 en un exercici d’aposta forta i de conseqüències imprevisibles.

Podem seguir amb altres exemples d’aquest mateix bloc

Les dues cares de la moneda de la crisi

Españolito que vienes
al mundo te guarde Dios.
una de las dos Españas
ha de helarte el corazón

Antonio Machado

La peculiaritat d’aquesta crisi no és que el consumidor s’ha sentit ultratjat. Ans al contrari, el mitjà compta amb la total complicitat del consumidor en l’afer. I és que parlem de les dues Espanyes i el mitjà és líder doctrinari d’una d’elles, de manera que és l’altra Espanya la que genera els twitts. I, com sempre que es barallen, ho fan parlant de coses diferents.

La postura dels crítics

Hi ha aspectes parcials de la realitat que deslligats del conjunt deformen el sentit dels fets.

Joan Brossa

Els crítics parlaven d’ètica periodística. Afirmaven que el diari enganya els seus lectors, que els renta el cervell dia a dia sense que se n’adonin. Que agafar una imatge i retallar-la a plaer és com agafar una frase i retallar-la a plaer (cosa en la qual el diari ja en té experiència). Que aquest és un pwned com una casa de pagès i al diari li hauria de caure la cara de vergonya per ser tan desinformatiu i els seus lectors no poden continuar confiant en el que els hi diu.

La postura del mitjà

Next the statesmen will invent cheap lies, putting the blame upon the nation that is attacked, and every man will be glad of those conscience-soothing falsities, and will diligently study them, and refuse to examine any refutations of them; and thus he will by and by convince himself that the war is just, and will thank God for the better sleep he enjoys after this process of grotesque self-deception

Mark Twain

El mitja parla de missió. I la seva missió no és informar, sinó liderar la constant guerra entre les dues espanyes, amb selecció d’informació, titulars, portades, llençant consignes, marcant estratègies i unificant criteris de pensament i acció. Per això, aquest cas de violació de l’ètica periodística és, segons les paraules del propi director del mitja: “De Pulitzer“. En unes altres paraules, ho diu un col·laborador d’El Mundo en aquest post. El que en un principi sembla una arriscada fugida cap endavant, resulta ser una estratègia que podíem esperar (això ho puc dir ara, a pilota passada, en un principi em va mig sorprendre). Estem parlant d’un líder sense discussió, sense necessitat d’arronsar-se davant de cap crisi i que l’únic que pot passar amb aquesta és sortir-ne més reforçat. Ell mateix afirmava haver guanyat més de 1000 seguidors en els pocs dies que va durar.

Per ell, la imatge era una consigna clara i diàfana :

“Continuem apostant per la il·legalització de l’esquerra abertzable per la via de l’acusació de terrorisme i condemnen els polítics que no han estat prou hàbils per il·legalitzar-los i els jutges que han estat tan deslleials com per deixar-los participar de la democràcia.” Tot, en una foto on apareixen tres lletres.

Clar, de Pulitzer

Del propi bloc esmentat a dalt

Es tracta de la materialització d’una idea no massa desaforada, ja que molts ja l’havien tingut semblant per aquell temps: un ordinador amb la potència d’una calculadora científica, amb un sistema operatiu propi (ehem, millor diguem-ne firmware), on hom podia gravar textos en una cinta de casset, rebre teletips (que arribaven per la línia telefònica) i aprendre a programar amb BASIC i ensamblador. També s’hi podria jugar. Tot connectat a una tele, que no formaria part del producte. El teclat no seria gens ergonòmic. Per què calia sacrificar el disseny? Era impossible passar-se moltes hores treballant-hi en un dispositiu així.

La innovació era la gran usabilitat que representava poder treballar amb un teclat que recordava una màquina d’escriure en un moment en què els ordinadors funcionaven amb interruptors de palanca.

El van implementar i el van comercialitzar. Costava 666,66 US$. Era fet a mà, fet a l’habitació de Jobs i, quan es va fer petita, al garatge de casa. Van vendre 200 unitats en poc més d’un any, quan van treure l’Apple II.

No servia de gaire però van aconseguir el que volien: ser ells qui ho fessin i que tothom se n’assabentés. Van obrir una finestra al que seria la microinformàtica i atreure les mirades, algunes de les quals més tard els facilitarien el finançament per fer coses més grosses. Segur que els 200 compradors es van moure més per la passió que no pas pels problemes que esperaven que els solucionessin. Val la pena tenir un ordinador encès les 24 hores per estalviar el soroll d’un teletip quan arriba? Quants dispositius teletip van ser definitivament arraconats amb la compra d’un Apple I? No crec que gaires.

La materialització d’aquesta filigrana va ser obra d’una sola ment: Steve Wozniak, un company de feina de Jobs que va dissenyar el kit complert. Però com ho va fer? Quin va ser el seu punt de partida?

Creant un ordinador

Al març de 1975 Woz, un dissenyador de calculadores de 24 anys a Hewlett-Packard, portava temps somiant a fer un microordinador i va acudir a una trobada amb una colla de nerds com ell. I van parlar de tecnologia. Va aprendre què era un microprocessador i aquesta era la dada que li faltava. En sortir de l’apassionant xerrada va començar a pensar en el disseny. Aquella mateixa nit va sorgir tota la idea del que seria el seu propi ordinador personal.

Donava la casualitat que els treballadors d’HP podien adquirir el microprocessador MOS 6200 per només 20$ (!). A la seva feina treballava amb un terminal de vídeo (una pantalla) del qual va aprofitar-ne els xips. Aquest terminal el feia servir per connectar-se a ARPANET. O dit d’una altra manera, a la internet de llavors.

El firmware el tenia als dos xips PROM. Es tracta d’uns xips que amb una màquina adequada es poden programar, com un CD. Treballant a HP, tenia tot el que necessitava. Fins i tot un oscil·loscopi que li va caler per veure a quines connexions s’havia equivocat.

Amb la memòria RAM se n’havia sortit prou bé. Però el seu amic de l’Institut, Steve Jobs, va aconseguir-li memòries de marca Intel, que milloraven molt el seu disseny. No només això, sinó que avui dia, aquell disseny de memòria continua vigent. Sembla que aquest amic seu era molt bo aconseguint coses de la gent. A més estava molt apassionat amb l’ordinador i li preguntava si algun dia es podrien interconnectar o s’hi podria posar un disquet.

L’ordinador havia de tenir un llenguatge. I un tal Bill Gates s’havia fet conegut en escriure un programa intèrpret de BASIC. I ell va aconseguir-ne el codi (!). Així va decidir que el seu ordinador funcionaria amb BASIC.

Amb tot això, el seu amic Steve Jobs, potser ja cansat de collir pomes, el va convèncer per formar una empresa. No va dir-li res que guanyaria diners. Li va provocar l’impuls. Steve Jobs, per aprofitar el talent de Steve Wozniak va despertar la seva passió. Li va dir que si no sortia bé almenys haurien tingut una empresa

I amb l’Apple I i aquesta frase, comença la història.

Cortesia d'Ausgang Soft

Un jutjat d’Amposta ha admès a tràmit la denúncia de l’empresa Alfacs Vacances contra Google Espanya, per provocar-los pèrdues, mostrant a l’inici del resultat tant en URLs com en imatges, continguts referits a la massacre. El demandant invoca el dret a l’oblit i considera que l’algorisme de Google és parcial, ja que Hipercor o el Casino MGM de Las Vegas gaudeixen de resultats més satisfactoris [Més...]

Crec que en la notícia (desconec com de fidel és als fets), hi ha unes quantes confusions

Dret a l’oblit

Quasi diria que la invocació del dret a l’oblit ha de ser una confusió del periodista (ja hem matat dos missatgers, aquest i Google). No em crec que la gent del món del Dret puguin caure-hi. El Dret a l’Oblit és el referent a la intimitat d’una persona que va fer un moon-shining davant una discoteca quan tenia 18 anys i dues dècades més tard, amb la pena pagada, té dret a que no sigui una dada associada al seu nom. Però un accident que fins i tot va provocar canvis en la legislació, inversió urgent en infraestructures i ha estat molt estudiat en gestió de riscos i emergències durant aquestes dècades, difícilment pot ser un cas a oblidar.

Qui és Google

És una empresa de Califòrnia. Per denunciar-lo cal anar allà. I cal recordar que les lleis de Califòrnia avantposen el dret a la propietat intel·lectual al de la protecció de dades. Google Espanya és un gestor de publicitat. És molt difícil treure’n res sobre continguts des d’un jutjat d’Amposta.

Algorisme de Google

Imaginem aquesta notícia fictícia:

El jutjat del Cascall ha admès a tràmit la denúncia d’una empresa contra una consultora financera per haver inclòs a l’auditoria externa, en aplicació del Pla General Comptable, les despeses de generar uns estocs als que no s’ha arribat a trobar sortida.

Inimaginable. Però anàleg. Potser algú dirà que no es pot comparar el Pla General Comptable amb l’algorisme de Google. Certament té raó. L’algorisme de Google és una autoritat molt més forta que qualsevol llei financera de qualsevol estat.

Abans que es donés aquesta notícia, l’empresa potser el que faria seria contractar una empresa de publicitat per vendre aquests estocs. Amb els resultats de Google passa igual. MGM Las Vegas i Hipercor han degut gastar molts diners en la seva imatge durant els anys següents a les seves tragèdies. I han generat una quantitat de buzz pròpia de les seves necessitats. Això ha fet que hi hagi moltes imatges (i algunes de boniques) i molts resultats sobre continguts generats per ells mateixos han fet davallar els resultats no desitjats. És a dir, han cuidat la marca.

Què cal fer en aquests casos

El que cal fer en casos com aquests és senzill. Contractar una empresa especialista en SEO, com http://www.argus.net que treballi aquests resultats. Amb fotos boniques, interessants pel client, amb nous continguts. Al cap d’un temps, els resultats no desitjats començarien a decaure fins quedar perduts entre la multitud. Imatges com aquesta:

Cortesia de flickr / BrisChri

Abans d’entrar als detalls, cal treure’ns el filtre que l’autor és català, recordant que és un llibre escrit en castellà i per a espanyols. De manera que no es tracta d’un argumentari en favor de l’autogovern català, ans al contrari, al final del segon capítol ja ha quedat clar (almenys a mi m’ha arribat el missatge) que una altra Espanya hauria de ser possible.

Tot el llibre ha absorbit la meva atenció més del que ho acostumen a fer els llibres en general. Molt entenedor i fantàstic per qui li agrada l’economia (macro) i la història. A part d’un parell de pàgines on parla (de manera necessària) de les autopistes al seu pas per algunes ciutats que sento dir que ni tan sols sabria posar al mapa, la resta de centenars de pàgines són d’una literatura digna d’agrair, així com l’estructura del llibre.

També és d’agrair la capacitat didàctica de l’autor, que m’ha donat una visió menys romàntica i més pràctica del concepte d’Estat, amb un cas pràctic que crec que es pot extrapolar a altres matèries.

Productivitat

Què és un Estat? Una eina que construïm els humans per ser més productius.

Aquesta és la resposta que jo donaria en acabat de llegir el llibre. Amb ell entenem per què un sastre de Sevilla sempre serà menys productiu que un d’Hamburg que no és tan bo en la seva feina, per causes artificials i explicables.

Solidaritat

L’argument de la solidaritat que tant ha arronsat a tants polítics queda retratat com una veritable entelèquia. El que sí existeix és un projecte d’una sèrie de generacions de buròcrates (l’erra simple entre vocals és per no perdre la netiqueta) que s’ha afanyat a buscar tota classe d’excuses per una construcció nacional que és una carrera de fons esgotadora per tots els motors econòmics de l’Estat.

Corregir els errors

Els errors de generacions anteriors s’han intentat anar corregint pels responsables polítics de cada moment, en més o menys grau. I com més determinant ha estat la intenció de corregir-los, més han aconseguit el contrari, és a dir, han aprofundit en ells. Com vaig sentir dir un cop en un seminari experiencial:

No és capaç d’abandonar el seu rol

Infrastructures tecnològiques

Com a enginyer informàtic participaria en un crowd funding per un equivalent del llibre en clau de Tecnologies de la Informació (el llibre es basa en transport). Hi he trobat una referència on parla del telègraf i on explica com i amb quines conseqüències va ser concebut inicialment. És de les poques coses que he sentit a dir, després que l’any 2000 vaig llegir la fabulosa inversió que es feia a Madrid en matèria d’extensió de la fibra òptica.

Definitivament és l’ #alguhohaviadedir més necessari amb què m’he arribat a topar.

Cortesia flickr/blogdroed

• Algú que no és conscient de la seva generositat i té la wifi oberta sense saber-ho
• Algú que vol tenir una wifi oberta a casa. Per quan venen els amics. Perquè li agrada que quan passi algú amb el seu iPhone, aprofiti 10 minuts per enviar missatges amb el whatsapp.
• Algú a qui li agrada : col·leccionar contrasenyes!

En qualsevol dels tres casos és necessari posar un escànner amb el que podem veure qui està fent servir la nostra wifi i si n’abusa.

Què cal per poder monitoritzar i distingir l’activitat d’amics i smartphones de pas, de veïns paràsits? Normalment el router que ens donen no és suficient. Per poder estar informats del que volem, el més complert és que un Linux ensumi tota la informació i ens la doni tal com li demanem. Per tant, cal fer que tot hi passi per ell amb:

• La connexió a internet, amb el router que dóna el proveïdor. Podem fer servir la seva wifi per ús privat, amb contrasenya sobre el sistema de xifrat més fort que ofereixi el router.
• Un ordinador on hi càpiga un Linux i amb espai de disc per emmagatzemar les dades i dues targes de xarxa.
• Un WiFi Access Point (bridge), si cal, amb un bon parell d’antenes, si volem ser molt “generosos”. Aquest pot ser fusionat amb l’anterior, és a dir, podem posar una tarja al Linux, que proveeixi accés wifi. Aquesta darrera opció dóna més possibilitats.

Un cop tenim això, ja només ens cal posar el Linux, configurar la xarxa, connectar l’Access Point, obrir-lo al públic en general i configurar el Linux. Al Linux li diem que una ethernet és per connectar al router i l’altra per connectar a l’Access Point.

Amb això, tenim una eina potent per on passa tot el trànsit que proveïm. Genial. Ja podem monitoritzar a qualsevol nivell.

WiFi pels amics que ens visiten

Com que el que volem és tenir una wifi oberta pels amics que venen a casa i una mica també per la gent de pas, només volem veure el consum. Això ens ho donarà l’eina iptraf.

• apt-get install iptraf
• iptraf

Així de senzill. Si posem l’opció -B funcionarà en background. Totes les dades aniran a /var/log/iptraf/ip_traffic-*.log i aquest fitxer ens dirà quin ús s’està fent del nostre ample de banda.

Estarà ple de línies com:

Sun Jul 31 13:40:30 2011; TCP; wlan0; 52 bytes; from 192.168.1.38:45882 to 212.121.243.175:80; FIN sent; 8 packets, 5212 bytes, avg flow rate 6,83 kbits/s
Amb grep i awk, podem arribar a tenir informació molt acurada de què s’està fent amb la nostra connexió.

Si tenim l’Access Point intern, podrem fer servir les eines que porta per monitoritzar a nivell d’adreça MAC (identificador propi del dispositiu, el que ell dóna al l’Access Point). Això ens pot donar una informació més acurada, ja que podríem estar donant diferents IPs al mateix host, cosa que ens complica les anàlisis. Tot i això, la MAC pot ser canviada a plaer des del dispositiu, cosa que ens pot fer ballar el cap una mica.

Fins aquest nivell, el mercat ofereix Access Points que ja donen la informació, però l’objectiu d’aquest article és obtenir una panoràmica més ampla del que es pot fer amb una Open WiFi.

Espiant els abusos

Els abusadors han de saber que és fàcil que estiguin ben espiats. De fet no poden exigir gaire cortesia a partir del moment que no tenen problema de fer-nos perdre recursos sense demanar permís.

Hi ha eines com tcpdump. Aquest vídeo ens ensenya, per exemple, com fer per obtenir la contrasenya d’un FTP. És molt senzill, demostra que és més fàcil fer-ho que explicar-ho:

Restringint l’accés

L’eina iptables se’n cuidarà de permetre’ns que deixem oberta la wifi i tallem l’accés a una IP concreta (a veure si se n’adona).

• iptables -I INPUT -s 192.168.1.111 -j DROP

Això fa que aquesta IP no tingui accés a internet. Podem fer de tot, tallar l’accés a un site concret, a un servei concret (torrent, mail, web), restringir només a un servei (permetre que facin check mail), a un web (obert per gmail), etc. Tenim control total, mentre no es canviï la IP, cosa que no és del tot difícil, ja que el nostre paràsit pot canviar la MAC. De manera que potser al final caldrà deixar d’oferir una WiFi oberta pels amics i gent de pas.

Reduir l’ample de banda ofert

També tenim una altra opció. Amb eines de traffic shaping podem limitar la part del nostre ample de banda que posem a disposició de la WiFi oberta. Podem posar limitadors pel global, per servei, per web, per dispositiu que es connecta. Eines com tc resolen aquesta necessitat d’una manera, com sempre, molt simple, si la sabem usar. A partir d’aquí sabem que no ens prenen ample de banda. L’únic problema que podem tenir és el problema legal, si algú en fa un ús maliciós…

Cortesia de dorywithserifs / flickr

Hem d’estar satisfets amb el nostre sistema d’emmagatzematge si la seva seguretat és equiparable al valor que donem al nostre fons. Per tant, per les fotografies de família, on es veu com els nens creixen, etc, el sistema ha de ser molt segur i per guardar-les addientment hem de decidir quina combinació de recursos seleccionem.

Fotografies impreses

La manera tradicional té una elevada fiabilitat. No pateixen els virus ni les fallades hard. Les errades humanes les poden destruir però molt menys que amb emmagatzematge digital. I no són susceptibles de forma part d’un botí en cas de robatori. Tot i això es desgasten amb el temps i no poden ser reaprofitades com les digitals. És el sistema més car. Reservat per les millors imatges.

Discs durs

El sistema més còmode i dels més barats. Però el més susceptible a qualsevol de les contingències: error humà, soft, i hard, robatori i accident. Una bona opció és disposar de discos durs diferents que es troben en llocs diferents, de manera que un dels dos pateix una contingència, recuperem les dades immediatament. El problema és com mantenim al dia les còpies (és una infrastructura ben ideada i feina constant).

CDs/DVDs

Una manera cara i poc fiable, però còmoda. Els CDs i DVDs tenen data de caducitat i només la saben ells. De manera que també hem de comptar amb dispositius paral·lels, i comprovar de manera periòdica que existeixen, de manera que si els “cucs” s’han menjat un DVD per dintre, poder recuperar el que hi havia des de la seva còpia.

El núvol

Un sistema barat, còmode i, fins a cert punt, fiable. Tot i això, els sistemes existents no ofereixen garanties totals. També cal buscar molt, si es pot arribar a saber, per trobar com exactament una empresa guarda els nostres fitxers. L’ideal seria aquell que els emmagatzema per duplicat, en datacenters diferents situats en països diferents. I que guarda els arxius eliminats durant 48 hores, per tal de rescabalar-nos d’una errada humana. Per acabar de ser exigents, han de ser energèticament eficients, fins al punt de no oferir el servei de descàrrega immediata, sinó que calgui demanar que volem disposar-ne i que ens diguin quan els tindrem, per tal que estiguin en discos durs apagats mentre no facin falta. No cal que les nostres imatges facin pujar el preu del petroli.

El més semblant que he trobat a això és Picasa Web Album. No diuen com guarden els fitxers ni ofereixen garanties. L’errada humana no la prevenen, però podem aplicar sistemes propis, com tenir les imatges a un compte a part, sense memoritzar la contrasenya al navegador i visualitzar-les des d’un altre compte convidat. Cal tenir en compte que segons com pugem les imatges hi poden aplicar compressió destructiva, de manera que no conservem les fotos al 100% de les seves propietats. Té un cost d’un dòlar per cada 4 Gigues cada any, que podem anar ampliant en blocs segons ens calgui.

Hi ha altres llocs com Amazon S3, DropBox, Ubuntu One, etc, cadascun amb ofertes diferents. Aquests tracten les imatges com fitxers, de manera que no hem de patir per la compressió. Hi ha infinitat de serveis, hem de recordar que qualsevol d’ells pot desaparèixer un dia, sense avisar (no serien els primers), de manera que hem de mesurar la nostra confiança.

Per tant : Combinació de dispositius sobre una organització òptima

Segons el nivell de seguretat podem usar diferents combinacions.

Confiança en el núvol : guardem tots els fitxers a un servei del núvol. O potser millor, a dos de diferents. Anem revisant periòdicament que tots dos són correctes.

Nivell superior : guardem tots els fitxers a un servei del núvol i a un dispositiu a casa (HDD extern o DVDs). Anem revisant periòdicament.

I, com sempre, no estem mai tranquils, que és el que ens passa als humans quan tenim coses que valorem. Ah! I les millors fotos, a més, impreses!

Maqueta de Datacenter ecològic d'Hitachi

Un parell d’eines per ajudar-nos a economitzar l’espai i organitzar-lo

fdupes

Al moment que ens decidim per un sistema concret, potser ens trobem que tenim les imatges de manera no organitzada i que les hem de juntar. Per aquest propòsit va molt bé comptar amb una eina com fdupes, que informa i/o neteja dels duplicats d’un directori. Primer mira el md5sum de tots els fitxers per comparar el contingut dels que coincideixen i comparar també el contingut, ignorant sempre el nom dels fitxers.

.- fdupes -r -1 .

Informa de tots els duplicats existents

.- fdupes -r -d -N .

Neteja tots els duplicats, borrant a partir del segon cas, segons ha sortit amb l’execució anterior.

extract

Ens dóna totes les metadades d’una foto, interessant si se’ns ha descontrolat l’ordre de les fotos i les volem classificar per dates.

extract -p date IMG_8808.JPG

ens diu la data de la fotografia. Aquesta eina, combinada amb grep i awk, pot generar scripts que ens classifiquen milers de fotos en pocs segons.

Consisteix en programar un rellotge amb forma de tomàquet (d’aquí el nom) per tal que cada x minuts (els que ens sembli)avisi que comença un descans d’un període breu, també definit. Hi ha descansos curts i uns pocs descansos llargs al cap del dia.

L’he provat. M’he instal·lat una eina que es diu RSIBreak que m’avisa que és hora de descansar. Fins i tot, si no li faig cas, em posa la pantalla tota negra. També li puc dir que vull ajornar el descans.

Doncs bé, la meva experiència (i parlo des d’un ús molt espontani de l’eina) és que el meu tomàquet virtual té sempre l’encert de dir-me que descansi quan precisament estic més inspirat. De manera que no respecto mai els descansos que proposa. És més, hi ha moments que trobo sempre més apropiats fer un break : quan estic saturat, descarrego un fitxer gran, s’engega una aplicació costosa, etc.

Una vegada per la ràdio vaig sentir un entrevistat que deia que ell es programava els descansos. La resta de gent ho va trobar friqui, com massa quadriculat. Jo simplement, ara que ho he provat, ho trobo una tècnica desencertada, tot i que, a priori no ho sembla. El millor és cultivar l’hàbit (o disciplina) de no badar per res i sentir-se satisfet en veure que la concentració dóna bons resultats personals.

Fotografia de Luca Mascaro

L’origen ve d’una classe obrera explotada, que rebia molt per sota del que generava. Ni tan sols es podien hipotecar. Van exigir que els seus drets fossin satisfets. Els obrers van deixar de ser-ho i es van aburgesar. Es van poder hipotecar i esdevenir propietaris. El món financer va evolucionar fins aconseguir que s’hipotequessin  molt per damunt del que originalment calia i van esdevenir esclaus un altre cop.

Tot i saber que el més eficient és que cadascú vegi la seva aportació recompensada, estem convençuts que això no és així ni ho ha de ser. No ens creiem les propostes que tenim a dintre i fem el que han fet avui els sindicats: pegar pals de cec. Així que faig una sèrie de propostes, convidant a la reflexió.

• Jubilació en funció del nombre de fills. Els comptes públics actuals estan exhaurits i no es poden fer servir per estimular la natalitat. Doncs que cadascú vegi recompensada la jornada de feina que realitza quan acaba la seva jornada laboral amb una millor jubilació i l’oportunitat de dedicar-se als néts
• Jornades de 35 hores. L’atur ha arribat a un nivell inassumible i cal fer que el màxim nombre de persones deixi de rebre subsidis per començar a cotitzar. Així potser podrem educar millor els nostres fills i dedicar els vespres a fer activitats perquè entenguin millor el món. Si els deixem un món pitjor que el que ens hem trobat, almenys els podem ensenyar a fer-ho millor. O formar-nos nosaltres mateixos.
• Retirada de poder als lobbies. Pensar que estem a les seves mans no ens farà més que més desgraciats. El sobrepoder de les principals empreses de l’IBEX-35 és un problema greu per l’economia: es fan lleis a mida, acumulen líquid que podria servir per capitalitzar les petites empreses i, en definitiva, emprenen aventures a l’exterior que carreguen sobre les empreses de tots pel benefici d’un projecte de vanitat expansiva que afebleix l’Estat i que en cap cas acabarà revertint en els treballadors
• Deixar-nos de bombolles i piràmides. El proper cop que ens endeuten en una inversió, que no sigui especulativa, sinó de bens d’equipament o formació.
• Que els polítics ens hagin d’informar del ROI de cadascuna de les inversions que fan i de les que no fan. Hem d’estar interessats en saber per què és més prioritari l’AVE València-Madrid que la línia de mercaderies Alacant-Perpinyà.
• Hem de dominar més la llengua pròpia (com un país que vol ser post-industrial), dominar més l’anglès i tenir més gent amb quartes i cinquenes llengües, les quals han de ser el més diverses possible. Ara per ara, el noruec, amb menys de 5 milions de parlants, li resol a algú més problemes que el castellà, amb menys de 500 milions de parlants.
• Impulsar la societat del coneixement des de la base (pares i professors). Premiar clarament l’esforç i el talent i deixar de banda que sent un territori amb menys núvols, podem viure del turisme (per favor!).
• Més solidaritat. Cal donar suport a l’emprenedor. Si el nostre veí crea un negoci, cal pensar que el seu èxit ens serà positiu i el seu fracàs ens serà negatiu. Si fracassa, cal admirar la seva determinació i donar-li suport perquè ho torni a intentar.
• Convenis col·lectius a nivell de dinamismes econòmics. Prou que el jacobinisme faci que els treballadors catalans vegin condicionats els seus convenis base per les reivindicacions d’Andalusia, quan les dinàmiques són diferents, minant així l’eficàcia dels convenis i el desenvolupament de les economies.
• Eliminació o fusió de ministeris solapats. Ministeris com el de Sanitat, Indústria, Cultura, etc tenen poques competències, ja que són les autonomies qui presten els serveis, però tenen pressupostos que deixen en quincalla les retallades en ser veis bàsics
• Investigar els possibles responsables de l’actual situació. Jaime Caruana, Rodrigo Rato, Pedro Solbes son noms honorables quan haurien d’estar investigats i, en cas de trobar motius per empresonar-los, haurien de ser processats. L’actual situació no ens fa més que desconfiar en el sistema, que no sap protegir-se de sí mateix més que amb l’escapada cap endavant

Però tant el vuitcentista concepte del funcionari com el valor a la baixa del contracte durador estan sent desplaçats per solucions més adaptades a les economies dinàmiques que necessitem, si volem mantenir el nivell de consum desitjat (i pagar els deutes de les darreres dècades).

Per això la carrera professional es converteix en una estimulant carrera de fons, on tots hi som convidats. No és sostenible el dilema de “funcionari o empresa privada”. Només s’aguanta el dilema de “professional en avaluació continuada o emprenedor”. Les empreses no estan sent capaces de portar les regnes de la formació de tots els treballadors, és una sobrecàrrega que no els correspon. Això no vol dir que no hagin de finançar la formació dels treballadors, ans al contrari, ha de ser l’empresa privada qui substitueixi les públiques universitats en la formació dels ja professionals.

Personal branding

Una tasca que haurem d’aprendre ja des de les escoles és la de la promoció de la marca personal. Saber plasmar el que podem oferir en una complexa tarja de visita que certifica les nostres capacitats. Com tot, és un hàbit a cultivar i no perdre mai de vista. El com ja és cosa de cadascú. Igual que no hi ha una recepta màgica per la gestió del temps, el manteniment del rendiment a la feina o la conciliació de vida laboral i la familiar, tampoc no la hi ha per això.

Parar compte de la nostra presència a la xarxa és sens dubte un factor clau. Moltes empreses abans de mirar el CV més avall de la capçalera s’estimen més buscar-nos al google i començar per la part, fins i tot menys laboral, com per exemple el facebook.

Mantenir la nostra xarxa de contactes també és important i complementària a demostrar la nostra vàlua al lloc de feina, dia rere dia.

És paradoxal que atributs primaris com aquests (estem promovent la llei del més fort i incidint en la nostra dimensió social) siguin els que ens hagin d’ajudar a prosperar, però, potser no vam construir fantasies (funcionari i contracte indefinit) que han demostrat que no havien d’haver existit mai?

Aquest article és una continuació del Mercat laboral 2.0.

Cortesia de Stefano Principato

El primer moment és aquell en què en Mark Zuckerberg descarrega les fotos de tots els facebooks de les fraternities. Si no ets de la disciplina (desenvolupament web) no ho entens i, si n’ets, necessites un nivell d’anglès parlat molt alt, ja que en Jesse Eisenberg, almenys per mi, és bastant duret.

El segon moment és a classe, on parlen de gestió de memòria. Aquesta és una subciència de l’arquitectura de computadors que consisteix en dotar els ordinadors de la capacitat d’oferir més memòria de la que tenen en realitat, fent servir el disc dur com a magatzem. El problema diu:

El sistema fa servir taules d’un nivell de pàgines, que comença a l’adreça 0×400. [...] sistema de 16 bits [...] assumim que les entrades de la taula de pàgines tenen 8 bits d’estat. Els 8 bits d’estat serien… Algú?

La resposta de Mark Zuckerberg és:

Un bit vàlid, un bit de modificació, un bit de referència i 5 bits de permís

El professor contesta, com si no se n’alegrès, que la resposta és correcta.

Què significa en realitat aquesta resposta?

Quan el sistema vol accedir a una pàgina (que és en el que la memòria divideix la informació), aquesta es troba a la memòria física (aquella que hem comprat i que és una de les dues coses més cares de l’ordinador) i/o a la virtual (al disc). La taula de pàgines diu, donada una adreça, en quines condicions es troba la pàgina.

Bit vàlid

Ens diu si es troba en memòria (física, la de veritat) o no. Si, quan hi volem accedir, cal fer allò tan farragós de paginar, és a dir, rascar al disc i encendre el llum de disc. A Linux hom en diu “fer swap”.

Bit de modificació

Diu si la pàgina ha estat modificada a la memòria física. Això fa que, si ens cal l’espai per altres coses i l’hem de desallotjar, saber si cal bolcar el que hi ha a la seva còpia a disc. Si no n’està, no rasquem disc (UEEEE!).

Bit de referència

Diu si algú ha fet servir aquesta pàgina, a part del procés que l’ha creat. Si hi ha referències. Va bé per saber si és millor o pitjor candidata a moure-la al disc, per exemple.

5 bits de permís

Amb 5 bits de permís hi ha fins a 32 combinacions possibles a construir. Tot i això només se me n’acudeixen 8: ni mirar-la, només mirar-la, només escriure-hi,  mirar-la i escriure-hi, també executar, només executar, també mirar o escriure i executar sense mirar. Calen 3 bits. Per  què es pot fer servir un 4t i un 5è bit? Això ja és cosa de quin sistema es fa servir per gestionar la memòria, una possibilitat és fer-lo servir com “permís per moure a disc” (sticky bit) o “permís per un mode alternatiu” com un mode protegit, per exemple.

Potser això darrer ens ho podria dir el llumenera del Mark.

Cortesia de Jacob Steinschaden