Demanant la teva complicitat
Fer buzz és una tècnica bastant vella. La cultura popular italiana recomana que, bé o malament, l’important és que se’n parli de tu. El màrqueting la va incorporar fa temps. Recordo que de petit em va sorprendre una série d’advocats on aquests es van enfadar amb un client que era actor i demandava la productora per obligar-lo a sortir vestit de dona. Em va sorprendre saber que l’actor i la productora es barallaven falsament per aconseguir que se’n parlés de la pel·lícula i impulsar les vendes. Des de llavors he entès que amb la desimboltura amb què es mouen les empreses, ens estaríem enfadant cada dia.
Buzz és el que fan les abelles : brunzir. Un soroll emprenyador, però imprescindible, ja que ens fa sabedors de la seva presència.
El buzz que em va impulsar a parlar-ne em va arribar, no a través de la premsa, sinó de les xarxes socials.
De manera que en tenim uns altres que han pujat intel·ligentment al tren del 2.0. No els cal polèmica, no hi ha polèmica. La comunitat es fa còmplice del brunzir i així queden lliures de tota sospita. Amb una seqüela d’un anunci on hi apareixen nens cantant una lletra controvertida (més comentaris), la comunitat se’n fa ressó d’aquest nou lliurament i tatxan! publicitat gratuïta en fer que la comunitat se senti propera i treballi per ells. Així que quan fan l’anunci, també pensen com fer-lo brunzir.
I per la part contrària
La comunitat també pot tirar per terra una campanya, especialment si persegueix la seva complicitat. Com un sol home, tota la comunitat 2.0 és capaç de canviar el lema, com ja li va passar a la campanya d’El Corte Inglés i alguns altres amics seus. Volia llençar el missatge : “Entre tots ho podem arreglar“. Parlava de l’optimisme d’algunes pàgines web davant la crisi i com estaven pegant-li la volta al pessimisme i la manca de confiança en l’economia. La comunitat va escampar que el missatge era : “Entre tots pagareu el que hem espatllat“, de manera que, efectivament va pegar-li la volta… a l’anunci. El van haver de retirar.
I entre una i l’altra, màxima potència
Sempre s’ha dit que quan una tesi es veu amenaçada per una altra de forta, si és capaç de defensar-se, encara esdevé més forta. Un exemple d’això va passar amb l’empresa Ann Taylor que va fer servir una noia “subnutrida” per vendre uns pantalons. La gent va anar a comprar-los i els va semblar que les noies reals (correctament nutrides) no se’ls podien posar perquè els quedaven massa arrapats. L’endemà mateix, l’empresa va publicar (responent a la petició del públic) fotos de treballadores de les oficines, al facebook, com ara la de sota.
La comunitat va notar l’empatia de l’empresa i es va sentir més propera.
